Glòria Marín
Hola, soc la Glòria Marín Moro, vaig néixer a Sabadell al 1959, vaja que fa una pila d’anys.
Quan vaig per les escoles i instituts que llegiu els meus llibres, la pregunta que més em feu és: Quan eres petita volies ser escriptora? La meva resposta és un no, rotund.
No m’hagués imaginat mai que seria escriptora, em barallava amb les lletres quan llegia en veu alta, se’m desplaçaven avall i amunt i amb els números tenia greus problemes, era com si ballessin un xa-xa-xa. Anys més tard quan ja treballava de mestra a l’Escola d’Educació Especial Xaloc, vaig saber, gràcies a una companya logopeda, que era Dislèxica.
Quan era petita el que més m’agradava era imaginar-me mons de colors, badar i sobretot escoltar tot el que passava al meu voltant.
Gràcies al bon amic Jaume que és el creador i responsable d’aquesta web, us aniré explicant moltes més coses.
Us convido a viatjar per la web. Endavant!
Petons de mico
En Biel està desitjant parlar amb la Rosaura, la seva veïna preferida, que tot i tenir l’edat de la seva àvia, és una viatgera incansable. Però aquest cop ha tornat acompanyada… d’un mico molt entremaliat!
El fràgil vol de les papallones
La MIa, la protagonista, es troba en un moment de canvi personal (se li obra la porta d’aquest país ignot anomenat “Adolescència”)i ha de lidiar amb un canvi d’ubicació perquè la família es trasllada a viure a un poble. I, és clar, no ho accepta. I, és clar, ho manifesta obertament i amb ràbia
Quin cap, Clara!
A la Clara, des de ben petita, li surten objectes molt poc corrents al cap: uns xumets, una olivera, un ocell que nia, unes granotetes… Per si no fos prou, un dia li creix una petita antena parabòlica, i comença a escoltar la conversa d’uns malfactors que li posa la pell de gallina!
Com una tempesta que arriba sense avisar
Després de deu anys d’absència, la Michelle, la tieta de la Valentina, torna al poble. Però el que és una gran notícia per a la noia, no ho sembla tant per al pare i l’avi. Aviat, la Valentina comença a adonar-se que no coneix la seva família com pensava i que les cases s’assemblen a les persones: quan obres de bat a bat els finestrons i sacseges les parets, queden al descobert els secrets que s’hi amaguen.
L’extraordinari doctor Rupert
El doctor Rupert no era un doctor com els altres, i els seus medicaments o cures, tampoc. I si no us ho creieu, llegiu el cartell on s’anunciava: «Soc el doctor Rupert Grip i tracto tota mena de mals, mals que corren o que s’estan quiets, pors estranyes i fòbia a les aranyes, espasmes i col·lapses, tristeses de l’ànima i desamor, manies que molesten com mosques i preguntes que punxen…».
No sé si vull un nòvio o un gos
L’Alba no suporta els problemes, i molt menys els crits, que últimament formen la banda sonora de casa seva. La relació amb els germans i amb els pares se li està fent tan insuportable que ha decidit fer-se invisible als ulls de tothom i no obrir boca. Per esbravar-se de tot el que li passa comença a escriure en una llibreta allò que li bull al cap.
Les pintures de la Glòria
Per mi, crear és una manera de viure.
La pintura em permet expressar el món naïf que duc a dins.
El dibuix de traç senzill, agafa força quan el vesteixo de color.
Sempre he necessitat els colors per sobreviure i allunyar-me de la realitat.
Quan em pregunten: per què dibuixes dones? Els responc què és el meu món. El que visc, el que conec.
“Des de 1991 escriu novel·les i obres de teatre per a infants i joves. Va guanyar el Premi Montserrat Roig amb Un matí pelut!, va ser finalista del Premi Ciutat d’Olot de novel·la juvenil 2003 amb l’obra Vaig conèixer en Dakh!, i va guanyar el premi a la millor obra de teatre en català Vila de Vallirana 2007 amb l’obra Enrenou a l’ambulatori!.[“
Llegeix el nostre blog
Més noticies i informacions al meu bloc
